ADÉU A LA POMA MANYAGA? (I)

D'aquí a uns centenars o milers d'anys, quan les generacions futures estudiïn l'evolució de la nostra espècie, sens dubte assenyalaran l'inici del segon mil.lenni com un moment clau de la història humana.
Com ho va ser el bipedisme, el descobriment del foc, l'aparició de l'agricultura i moltes altres fites històriques, el segon mil.lenni ha marcat l'inici d'una nova etapa que hom anomena "era de la globalització" en l'epicentre de la qual trobem un enorme potencial de transformació de les relacions entre pobles i individus.

Algunes veus comencen a qüestionar-se si no serà també aquesta una era de la uniformitat.
Hi ha indicis que apunten vers aquesta direcció, un d'ells té a veure amb els conreus i les varietats de llavors utlitzades pels pagesos. En qüestió d'unes poques dècades el model agroalimentari dominant ha exclòs un bon grapat de varietats locals, algunes d'elles ancestrals, en benefici d'unes poques varietats dites "comercials".

Abans hi havia a Catalunya molts tipus de pomeres diferents. Actualment la majoria de les pomeres que es cultiven al nostre país han vingut de fora i pertanyen a classes com la Golden o la Fuji.

Si volem tastar quelcom diferent a l'oferta imperant hem de cercar fora dels circuits convencionals.
Aquest fou el cas quan la passada tardor en Lluís Vich, veí nostre i pagès de tota la vida,
va oferir a la nostra Associació un tipus de poma anomenada "poma manyaga".
Antigament aquesta varietat era força freqüent a Mediona. Estava ben adaptada i no requeria gairebé tractament per donar any rere any una collita de pomes grogues, menudes, de cor abundant, textura forta, sucoses i de gust agradable.
Actualment la que possiblement sigui la darrera pomera manyaga del terme es troba a una finca d'en Lluís. Testimoni d'una generació que s'acaba aquesta pomera de la foto, tot i els anys, encara ofereix sol.lícita els seus fruits a qui vulgui apreciar-los.

Parlar amb en Lluís del seu ofici i de la transformació del camp en els darrers temps és una experiència molt enriquidora. Ell, com qualsevol de nosaltres, ha estat objecte i subjecte d'aquests canvis i, per tant, al capdavall, acaba constatant que efectivament ara tenim el que entre tots, poc a poc, al llarg d'aquests anys hem anat teixint.

Tanmateix la conversa amb ell, finalment, ens porta cap a la pregunta que dóna títol a aquest article: Adéu a la poma manyaga?

Explícita i implícitament ens queda clar a tots dos que la conservació d'aquesta varietat i el possible canvi de tendència en el model agroalimentari comença per qüestions tan directes com:

Consumirieu pomes manyagues?
Per què no empeltar-ne algunes més?
Fem una campanya per preservar-les?

(Continuarà)

Xavi

Agraïments:

A en Lluís per la seva col.laboració